Nora Ancarola - Abans el llenguatge.

Un treball videogràfic que se centra en la relació que mantenim amb les imatges i la capacitat que poden tenir com a força del llenguatge per a generar narratives al marge de les ja instal·lades.

Un projecte que es proposa relacionar el llenguatge comunicacional i les seves distorsions com una de les estratègies de control social en la societat disciplinària posant-ho en joc amb les transformacions disruptives del llenguatge intraduïble alienes a tota comunicació, encara que plenes de significat.

Dos espais, un temps

El projecte es desenvolupa en dos espais, els Pirineus (en particular Portbou) amb un horitzó ocult, on centenars de milers de persones els van creuar buscant refugi en èpoques de les guerres.

El Delta de l’Ebre, amb un horitzó llunyà i amb una història relacionada amb la darrera barrera que es va traspassar per començar amb quatre dècades de foscor.

El que sabem i no sabem

Al final del seu text Nudities, Agamben relaciona la dansa amb una zona de no-coneixement, i ens parla de la nostàlgia d'aquell ballarí que, veient el moviment de les marionetes, sofreix per la seva condició de ballar sense desactivar la seva consciència; la bellesa i el sentit del moviment de les marionetes estan donades perquè manquen de consciència.

Em va recordar al gran nedador de Kafka, que no sabia nedar: “Estimats convidats! Admeto haver batut un rècord mundial, però si em preguntessin com el vaig aconseguir, no podria oferir-los una resposta satisfactòria. De fet, per a ser-los sincer, no sé nedar. Sempre vaig voler aprendre, però no se'm va presentar l'oportunitat”.

El peu de la ballarina

Possiblement el peu de la ballarina és el lloc del cos que encarna aquesta falta de consciència alhora que la concentra.

Crec que per moments, certs moviments de la dansa com en els moviments de cada cos, un desig profund per moure's sense produir res emana i torna inoperants les funcions que se li han atorgat a cada part del cos. Aquest espai d'ignorància recorre els camins de tants intents per donar lloc a una escriptura altra, aquesta que no cessa, però que s'ajorna cada punt per a escriure el que cal escriure.

D'altra banda Agamben té al ballarí com la seva imatge del que entra en la lògica de la suspensió, perquè a través d'ell separa l'òrgan de la funció en el cos, i hi ha en el fer el coneixement del que se li escapa.

Aquest acte de suspensió, de disponibilitat sense objectiu, crea el lloc possible per allò estrany. Permetre l'emergència de l’estrany, el buit d'aquest hivern gairebé imperceptible, de la respiració que irromp, de la veu que no sona, del so que no s’emet.

Amb la col·laboració de Marion Tamme de Aquista

Nora Ancarola.