IV Encontres Aproximatius de Postbouesia

L’acció i l’art rupturista tornen a Lo Pati en els 'Encontres Aproximatius de Postbouesia'.

El 21 i 22 d’octubre s’hi podran veure performances de Lea Poldo, Nefur, Ana Arenas i Llapispanc 

Ara fa cent anys els dadaistes es van erigir en artistes provocadors, que pretenien destruir totes les convencions. Van crear una mena d’antiart, van promoure la lluita contra les dinàmiques preestablertes i van convertir l'art en un acte de rebel·lia, sovint a través de l’acció. El cos va sortir de la pàgina, del quadre i de la partitura. El 21 i 22 d’octubre aquest esperit ocuparà el centre d’art Lo Pati a Amposta amb la quarta edició dels Encontres Aproximatius de Postbouesia.

El projecte està dirigit pel clarinetista i compositor Miquel Àngel Marín i és hereu del Festival Bouesia, que tot i haver-se extingit fa uns anys, ha mantingut viu el seu esperit amb aquests encontres, en els quals la creació artística explora nous espais d’expressió i comunicació. “A les Terres de l’Ebre, l’acció i l’art rupturista han tingut poca conreada, si exceptuem el pianista i compositor Carles Santos i alguns festivals alternatius. Som una terra més aviat conservadora artísticament parlant, ben poc dadaista. D'aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació-tap de l’Ebre que no ha permès anar més enllà en l'experimentació artística. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició espanyola", explica Marín.

Per intentar trencar amb aquestes dinàmiques Encontres Aproximatius de Postbouesia ha programat un concert i tres accions sota el lema L’acció: deixeu-la tot sola, que vol estar tot sola. Dissabte 21 d’octubre a les 19.00 h, Lea Poldo (alter ego de Sofía Fernández) presentarà Cançons a l’arpa cèltica. L’artista asturiana és una de les intèrprets i compositores més transgressores i experimentals de l'horitzó musical espanyol, que a partir d’aires de cant oriental, s’introdueix en territoris onírics, juganers i divertits, de vegades inquietants. Lea Poldo interpretarà temes del seu darrer treball Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors. I ho farà amb Marcos Muslera a la guitarra i als teclats i Agustín Pilarte a la bateria.

Diumenge, 22 d’octubre a les 11.00 h, la cantant i performer d’Ulldecona Néfur (alter ego de Laura Guarch) presentarà Terra Teatre, una acció participativa creada expressament per a l’ocasió que combinarà paisatges sonors, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica, amb la seva veu poderosa, màgica i versàtil, embolcallada entre sintetitzadors, teclats i beats de percussió electrònica. D’altra banda, la bailaora sevillana Ana Arenas interpretarà La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo, un peça performativa que parteix del zapateado i del treball de percussió en el ball, per evolucionar cap a la improvisació lliure i l’art sonor experimental. Els Encontres Aproximatius de Postbouesia acabaran amb una performance de Llapispanc. L’artista resident a centre d'art contemporani La Escocesa del Poblenou de Barcelona presentarà l'acció ‘Com si tingués molt de tupè’ que inclourà una acció sonora fent servir pedals de guitarra i micròfons de contacte.

“Recordo un mosquit que vaig veure una vegada incrustat en un cristall de roca. Els mosquits, per alguna disposició estètica que no he aconseguit encara sotmetre al control de la raó, fereixen el meu –diguem-ne així- sentit de la bellesa. Tot i així no em va passar el mateix amb el que vaig veure en el cristall de roca”. Robert Musil, Diaris.

“El mite se va extingir amb l’ascens de l’individualisme; [...] les reflexions que destrueixen les creences impliquen l’existència prèvia d’homes i dones solitaris i crítics”. Robert Musil, Diaris.

“¡Dejarme solo!”, de Michel Portal; “I’m here”, de Benny Goodman; “Solitud”, de Caterina Albert/Víctor Català; “De Sol a Sol”, de Llorenç Barber; “La soledad era esto”, de Juan José Millás; “Entre dones soles”, de Cesare Pavese; “La soledad es un mar de lava”, de Germán Coppini; “Ciutat solitària. Aventures en l’art d’estar sol”, d’Olivia Laing; “Sol·liloquis del nyigui-nyogui”, d’Enric Cassasses; “Sol, i de dol”, de J.V. Foix; “Music for solo performer”, d’Alvin Lucier; “Max Black” i “Allein im Fahrstuhl” (“Tot sol en l’ascensor”), de Heiner Goebbels; “La dona que mirava la tele”, de Dolors Miquel...

L’ACCIÓ
L’art és una activitat com qualsevol altra, com agranar, escurar, pelar petaques, fregir espàrrecs, netejar el lavabo, planxar. L’art comparteix gestos amb les feines domèstiques i les accions quotidianes. Aquestes afirmacions no desmereixen l’art, ni l’infravaloren, l’únic que fan és treure-li pols i pes i arrugues, desmaterialitzant-lo, donant-li lleugeresa i bon humor i hospitalitat.
De l’activitat anem a l’acció i de l’acció anem al gest.
Una de les qualitats de l’acció és el seu caràcter efímer, il·lògic, gairebé agònic, fora de guió, espontani, antagònic a tota indústria cultural.
Què fa que una acció sigui artística? La seva capacitat imaginativa de fer ballar i trontollar i desmantellar les convencions. Posar-te una col al cap pot ser art o pot ser simplement una extravagància. Això no treu que moltes vegades les accions artístiques passin per extravagants, precisament per la seva potència antidogmàtica i anticonvencional.
Hem de recordar que Dadà va ser pioner de l’acció: el cos va sortir de la pàgina, del quadre, de la partitura, de la institució i es va ficar a agranar al portal d’una casa qualsevol (és un dir).

Miquel Àngel Marín