El Palomar, guanyador de la BIAM 2024

'El Museo de las locas’ del col·lectiu 'El Palomar' guanya la 18a Biennal d’Art Ciutat d’Amposta

El centre d’art Lo Pati ha inaugurat la 18a edició de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM), acte en el qual el jurat ha donat a conèixer el nom de l’obra guanyadora. Es tracta de El Museo de las locas (2022 - 2024) del col·lectiu El Palomar, escollida per “l’alta qualitat d’una obra que presenta figures clau de la cultura queer, amb una resolució tècnica minimalista i impactant a la vegada, plena de color i estètica pop; un mural a manera de museu i arxiu que no només posa de manifest el paper fonamental de les pioneres en la deconstrucció de les identitats de gènere, sinó que també és rellevant en la seva enunciació més enllà de les narratives queer”. El jurat ha valorat la contundència d'una obra de temàtica contemporània que contribueix a socialitzar genealogies de cossos i gestos dissidents.

Per la seva banda, el jurat ha decidit atorgar una menció especial a l’artista Anna Moreno, per l’obra Il Capovolto, un treball en què “el fet cinematogràfic se’ns ofereix entre imatges d’arxiu i un paisatge sonor, que retrata el paradís com un lloc i un temps utòpic, una modernitat que mai no va ser”. L'arquitectura com a arqueologia del present, la natura restaurada després de l'espoli militar i l'abandonament d'aquesta després de la crisi turística, són alguns dels temes que es creuen en aquest poètic assaig fílmic.

Les obres s’han escollit entre els dotze projectes finalistes que formen part de l’exposició. El jurat ha estat format per Elvira Dyangani Ose, comissària i directora del MACBA; Peio Aguirre, crític d’art i comissari independent; Chus Martínez, comissària i directora de l’institut de Gènere Art i Naturalesa de l’Acadèmia d’Art i Disseny FHNW de Basilea i Aida Boix; directora del Centre d’Art Lo Pati, que ha actuat com a secretària amb veu però sense vot. En total, en aquesta edició s’han valorat més de 200 dossiers.

La Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM), que es podrà veure fins al 2 de febrer de 2025, és un premi d’àmbit estatal que es convoca cada dos anys. El certamen ha esdevingut un termòstat de l'activitat artística respecte a la creació contemporània. Des de 1989 i amb disset edicions a l'esquena ha anat evolucionant com un potent aparador de la creació emergent del país. El premi està dotat amb 5.000 € per a l’obra guanyadora i 500 € per a cada un dels artistes seleccionats. Les despeses de transport de les obres seleccionades, així com l’assegurança d’aquestes, aniran a càrrec de l’organització. Per aquest motiu, l'any 2022 la convocatòria de la BIAM va rebre el segell de bones pràctiques atorgat per la PAAC (Plataforma Assembleària d'artistes de Catalunya), convertint-se així en la quarta convocatòria de Catalunya i la primera de fora de Barcelona en rebre aquest reconeixement.

ARTISTES I OBRES PREMIADES

EL PALOMAR és un col·lectiu creat a Barcelona el 2013 per Ama Sánchez i R. Marcos Mota. En contínua experimentació i hibridació de llenguatges, treballen una àmplia varietat de disciplines —vídeo, performance, música, edicions i projectes curatorials— I impulsen investigacions i produccions que vertebraen des de la pràctica artística discursos crítics sobre la memòria i el sentit de la comunitat trans i no binària.

Van rebre el premi Miquel Casablancas el 2017, el premi Ojo Crítico el 2020 i han participat en la 11a Biennal de Berlín. Han presentat el seu treball en museus com la Fundació Miró, el Centro Párraga, la Capella, la Haus der Kunst der Welt, MUSAC, el CentroCentro, La Térmica, el Frankfurter Kunstverein, el Patio Herreriano, el MACBA, el Leslie-Lohman Museum of Art de New York i l'Institue of Contemporary Art de Los Angeles, entre d'altres.

MUSEO DE LAS LOCAS (Data de creació: 2022/2024, Serigrafies sobre paper Bristol. Instal·lació site-specific. 195 x 750 cm) és un mural de memòria trans que funciona com a reivindicació d'una selecció personal i creuada. Es tracta d'una genealogia viral que recull el llegat de figures pioneres de la dissidència de gènere i de l'empoderament queer, que comprenen des de la modernitat primerenca de Caterina d'Eraús, al segle XVI, fins a les artistes musicals Sophie o Aérea Negrot, recentment difuntes, passant per icones del segle passat com Gladys Bentley, Marsha P. Johnson, Pedro Lemebel o Giuseppe Campuzano. Amb aquest projecte de museu en curs, el col·lectiu El Palomar interromp l'estètica del cub blanc com a arquitectura d'ordenació simbòlica del món amb aquesta col·lecció de cartells, re-significant l'espai expositiu, obrint-lo a altres genealogies de cossos i gestos.

ANNA MORENO és una artista visual que treballa entre Barcelona i La Haia. La seva pràctica artística es basa en la investigació i es centra en la naturalesa inacabada dels esdeveniments, alhora que qüestiona els processos de documentació durant la postproducció. Abarca conceptes de finances, arquitectura utòpica i literatura especulativa en forma d’instal·lacions, pel·lícules o esdeveniments. Moreno ha estat resident a la Jan Van Eyck Academie (Maastricht, NL), Hangar (Barcelona), SASG (Seül), HIAP (Hèlsinki), Salzamt (Linz, AT) i Cittadellarte (Biella, IT). La seva obra s’ha exposat internacionalment a Art Brussels, MOCAB (Belgrad), SAS Geumcheon (Seül), Fundació Joan Miró (Barcelona) i 1646 (la Haia), entre d’altres. És cofundadora de l’espai Helicopter a la Haia, on ha impartit investigació artística a la Royal Academy of Art i ha dissenyat seminaris a escala internacional. Actualment, és professora a BAU (Barcelona). Ha rebut suports de Mondriaan Fonds, Stroom Den Haag, Fundació Botín, Ramon Llull, Institut de Cultura de Barcelona i Prins Bernhard Cultuurfonds, entre d’altres.

IL CAPOVOLTO es va rodar en un complex turístic del nord de Sardenya anomenat Costa Paradiso. Va ser fundat als anys setanta com un lloc de vacances exclusiu per a celebritats. Michelangelo Antonioni i l'actriu Monica Vitti van conviure en una emblemàtica casa anomenada La Cupola, una de les primeres residències del ressort, una cúpula de formigó dissenyada per l'arquitecte Dante Bini, avui en estat de semi-ruïna.

El metratge inclou escenes d'una base militar abandonada de Garibaldi a la petita illa de Caprera, a l'arxipèlag de La Maddalena, també al nord de Sardenya. La narració esbiaixada i fragmentada ens porta per un deliri fictici a una mena de figura fantasmal inspirada en l'actriu Monica Vitti, que va viure a La Cupola durant el rodatge de Il Deserto Rosso (1964). Al vídeo es fa referència a aquesta pel·lícula manllevant sons de la seva famosa seqüència rodada a Sardenya. Aquesta seqüència ens permet albirar una utopia que els personatges haurien desitjat realitzar, però que, per definició, mai serà. Il Capovolto planteja un panteisme on tot —el realitzat i el que és irrealitzable— es connecta de manera holística, o on tot pot veure's cap per avall.

LES ALTREES OBRES DE L'EXPOSICIÓ

Adrián Martínez - HEAVY, 2024.

Heavy utilitza llana d’ovella mallorquina tenyida amb plantes locals. Amb aquest material, llana d’ovella provinent de ramats de l’illa i enfeltrada en sec, es recupera el seu valor intrínsec i es genera economia circular, deixant de ser un residu per convertir-se en un recurs.

Alán Carrasco - Simpatico, carino, buono, 2022.

La peça de Carrasco reprodueix, a manera de soliloqui, els diàlegs d'un dels personatges protagonistes de la sèrie italiana de televisió dels anys seixanta La Famiglia Benvenuti. Amb l'obra, Carrasco suggereix, a través de diàlegs inconnexos, la ruptura entre el pla de la ficció i el de la realitat.

Anna Gimein - De la O, 2023.

'De la O' és una vídeo-instal·lació que considera l’antiga i tristament popular expressió anglesa 'idle women', la traducció directa i evident de la qual seria 'dones ocioses'. La frase és un exemple de la persistència dels estereotips de gènere en l’idioma. El monòleg interior de l'autora ens trasllada des de l’estat d’oci fins a la bogeria.

Gala Knörr - Soy tu huckleberry, 2023.

Mitjançant una instal·lació pictòrica que recull, en diàleg, referències cinematogràfiques, musicals i polítiques, Soy tu huckleberry, reivinca el llegat i atorgar visibilitat cultural a la diàspora basca als Estats Units. El llegat dels pastors bascos continua viu i es renova amb mirades actuals.

Joana Cera - Sin título, 2022.

Peça realitzada en pedra Negra Bèlgica, d’un negre intens i uniforme. L'autor s'ha servit de la particularitat d’aquest material per imitar el seu telèfon mòbil Huawei per parlar del joc i la complicitat, dels desigs de poder parlar i escoltar d’altres maneres, de callar.

Lena Laguna - El pueblo arde y el mar hierve, 2023.

Aquesta obra s'inspira en la novel·la Una fuerza loca, escrita el 1967 per l'autor francès Henri-François Rey, qui va viure i treballar durant anys a Cadaqués. A través de l'experimentació amb la cianotípia, un procés fotogràfic monocrom, Lena Laguna evoca els paisatges de la seva infantesa i transforma la 'força' de la novel·la en una recerca delicada i subtil.

Marco Noris - Sutura (43 punts), 2024.

L'obra forma part del projecte Sequere, un projecte artístic sobre el temps i la memòria, que comença amb un acte simbòlic: recollir aigua a la desembocadura de l'Ebre i caminar riu amunt per a retornar-la a la font del riu Segre, a la Cerdanya francesa.

Marta R Chust & Roc Domingo - Després del Sol, 2024.

Després del Sol és una vídeo-instal·lació inspirada en una platja mediterrània explotada per la indústria turística. Combinant la pràctica documental i la ficció escenogràfica, l’obra construeix un lloc perifèric davant del mar, un racó desolat en el marge immediat d’un gran complex turístic de la Costa Brava.

Taxio Ardanaz - Museo de la alfabetización, 2023.

Durant una estada a l’illa de VUba Ardanaz va registrar amb vídeo i fotografia llocs històrics, monuments, murals i museus per documentar el sistema discursiu i expositiu que la revolució del 59. Sobre aquesta documentació ha desenvolupat un treball pictòric que experimentava amb certes lògiques estètiques paral·leles a la política.

Tura Sanglas - Llengua paterna. Un cop de fuet fa un blau, però un cop de llengua trenca els ossos, 2022.

Una taula gran, vella, amb una plata al centre que conté tot de còdols i amb una incisió central esculpida que remet a l’Antic Testament “Un cop de fuet fa un blau, però un cop de llengua trenca els ossos”. La peça aborda el maltractament psicològic que aparentment no deixa rastre. L'obra és una manera de denunciar aquest fet invisible.