"El cos de les pàgines" d’Antònia Ripoll

L’arbre sol, nu i descarnat, projecta l’ombra en tres espais que són els temps en què ha viscut i els llocs, espais arrelats al jo, i cossos estimats i mans que s’enllacen en una dialèctica d’emocions, identitats i places i carrers que, alhora, torna a rebre traspassant-lo en una simultaneïtat de plànols d’existència, en un joc d’essències i projeccions i trànsits.

 

Cossos arborants, metàfores del camí de la vida: passió lluita aprenentatge caiguda oblit por solitud força lluita tensió voluntat foc equilibri memòria; camí d’aventura humana que s’oblida, que es repeteix, que fineix, que retorna, que cau, que continua, que avança en espirals ...

 

Antònia Ripoll transforma en art l’experiència intangible de l’ésser que és en el món, que creix, que es desarrela, que s’oblida, que es pensa i s’hi projecta en un continu anar i venir - fent i desfent camins- al mateix temps que la universalitza perquè tots sentim en carn viva, com l’artista, l’essència de la nostra identitat bastida en la memòria dels fets, els espais i les persones que ens han acompanyat i ens acompanyen en els nostres constants creixements i desarrelaments de cossos de lletres.

 

Vull dir, per acabar aquestes ratlles sobre l’exposició que Antònia Ripoll presenta en el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, que la meva eina de treball són les paraules, però que no em sento allunyada de cap creació artística, utilitzi el llenguatge que utilitzi, quan el motor que la impulsa és una humanitat ferida de vida – llums i ombres- i que, a més, domina tots els registres tècnics i artístics amb què treballa, com és el cas d’Antònia Ripoll.