“Horitzons del Delta: arrossars i llapó” d’Agustí Vizcarro

Agustí Vizcarro en aquesta exposició presenta les seves visions sobre el paisatge del Delta de l’Ebre. La disposició i la mescla de textures i de materials, en els quadres pretén reproduir la vegetació, l’aigua, els paisatges, etc.

Un alquimista mediterrani

La banya del Trabucador és un museu d’art efímer. Sobre la sorra s’amunteguen tresors d’origen divers que l’aigua i el vent s’han avingut a fer emergir. L’endemà, amb una altra llum, una altra mar i una altra direcció del vent, és bastant probable que ja no quedin restes de les performancesaparegudes el matí anterior. En aquest paisatge com en cap altre del Delta de l’Ebre, la natura es revela com una sàvia col·leccionista de peces d’ arte povera .

Vizcarro ho sap, i per això molt sovint sent la necessitat d’atansar-s’hi. “Vindre aquí és com tornar una altra vegada al principi”, confessa. L’espai té el magnetisme de desfer els garbuixos que de tant en tant s’apilonen en el seu món creatiu. L’artista s’enlluerna davant del procés de “refinament inimitable” de la mar i el vent; només ells són capaços de donar unes textures úniques als elements que, arrossegats fins a les platges, queden a la intempèrie. Vizcarro li té respecte a l’aigua, i admira el seu poder regenerador. Del vent, imprevisible i devastador, en valora la seva capacitat moldejadora. Tanmateix, amb qui millor s’entèn és amb el foc. No en va, les arrels artístiques de Vizcarro cal buscar-les al taller de son iaio, que era ferrer de la Ràpita. Treballant amb el foc, Vizcarro ha après a ser pacient i a saber trobar el punt just de les coses. “Quan treballes amb el foc, el primer que aprens és que, si te’n vas, et cremes...”

Veure treballar Agustí Vizcarro al seu taller és deixar-se seduir per un món de possibilitats que ni tan sols ell controla. Sempre apareix un detall, un pensament, una intuïció, que li revela on s’ha de donar l’últim cop de mall per doblegar el ferro. La lliçó és clara: aguantar. “Si no t’escapes, les espurnes t’eviten i no t’impacten mai”. Resistir , esperar per saber. Tant és així que Vizcarro va entendre que, del foc de Sant Joan, més que les flames, a ell li convenia esperar les brases. De les foguerades del seu poble, va arreplegar ja fa anys uns quants somiers socarrats que foren la base d’alguns dels seus murals més característics. En un nou procés d’aprenentatge, justament foren els somiers, els ferros moldejats aleatòriament pel foc, els fars que li van indicar la ruta dels “horitzons del delta”, els viatges des de l’abstracció cap als paisatges mentals que ell atresorava de la badia dels Alfacs.

Agustí Vizcarro ha viatjat per tot el món exhibint els seus treballs de forja, les seves escultures i els seus murals, però sempre ha tornat a la casa-taller del Saliner. Amb la vocació d’obrir-se a noves cultures, ara assaja una fusió entre el seu univers creatiu i l’herència cultural del món islàmic; els seus nous murals mesclen tonalitats de capvespre tardorenc a les llacunes del Delta amb fragments de catifes berbers.

Vizcarro es lamenta tot sovint del progrés irracional, de la llevantada que potser algun dia colgarà el Trabucador per sempre més. L’artista s’entristeix pel fet d’assistir a un procés de transformació de l’entorn que creu que és poc responsable amb el medi ambient: “hi ha dies que miro cap al meu poble i no el trobo…”

Per tot plegat, podria concloure’s que el viatge creatiu de Vizcarro és circular: de l’aigua al foc, amb el permís del vent, per tornar a la terra. Una terra humida, potser també efímera, de la qual agraeix poder aprendre permanentment “textures i composicions que només es troben passejant per la ribera”.

“Quan no estic aquí, tinc enyor d’esta pau i este silenci”, confessa Vizcarro.

Santi Valldepérez

Nota informativa

EXPOSICIÓ “HORITZONS DEL DELTA: ARROSSARS I LLAPÓ” D’AGUSTÍ VIZCARRO

De l’11 de maig al 10 de juny de 2007
Museu Comarcal del Montsià

Nascut a Sant Carles de la Ràpita el 1945, Agustí Vizcarro és pintor de tècnica mixta i escultor de forja. Ha realitzat exposicions a: Barcelona, Palau de la Virreina; Madrid, Centre Català; Hamburg, Galeria La Llatina; Tortosa, Palau Oliver i Boteller; Reus, Palau Bofarull; París, Espace Culturel André Malraux; etc. Té obra al Museu d’Art Contemporani de Vilafamés i al Museu Contemporani de Tarragona; i escultures en espais públics a Sant Carles de la Ràpita, Amposta i Barcelona.

Agustí Vizcarro en aquesta exposició presenta les seves visions sobre el paisatge del Delta de l’Ebre. La disposició i la mescla de textures i de materials en els quadres pretén reproduir la vegetació, l’aigua, els paisatges, etc. d’aquesta zona i alhora fer que el visitant descobreixi i reconegui, a través de la llum i els colors, els indrets que, antany, ell havia conegut del Delta.

Per a ell la Banya del Trabucador és un museu d’art efímer. Sobre la sorra s’amunteguen tresors d’origen divers que l’aigua i el vent s’han avingut a fer emergir. L’endemà, amb una altra llum, una altra mar i una altra direcció del vent, és bastant probable que ja no quedin restes de les performancesaparegudes el matí anterior. En aquest paisatge com en cap altre del Delta de l’Ebre, la natura es revela com una sàvia col·leccionista de peces d’ art povera.

Vizcarro ho sap, i per això molt sovint sent la necessitat d’atansar-s’hi. “Vindre aquí és com tornar una altra vegada al principi”, confessa. L’espai té el magnetisme de desfer els garbuixos que de tant en tant s’apilonen en el seu món creatiu. L’artista s’enlluerna davant del procés de “refinament inimitable” de la mar i el vent; només ells són capaços de donar unes textures úniques als elements que, arrossegats fins a les platges, queden a la intempèrie. Vizcarro li té respecte a l’aigua, i admira el seu poder regenerador. Del vent, imprevisible i devastador, en valora la seva capacitat moldejadora. Tanmateix, amb qui millor s’entèn és amb el foc. No en va, les arrels artístiques de Vizcarro cal buscar-les al taller de son iaio, que era ferrer de la Ràpita. Treballant amb el foc ha après a ser pacient i a saber trobar el punt just de les coses. “Quan treballes amb el foc, el primer que aprens és que, si te’n vas, et cremes...”

Agustí Vizcarro ha viatjat per tot el món exhibint els seus treballs de forja, les seves escultures i els seus murals, però sempre ha tornat a la casa-taller del Saliner. Amb la vocació d’obrir-se a noves cultures, ara assaja una fusió entre el seu univers creatiu i l’herència cultural del món islàmic; els seus nous murals mesclen tonalitats de capvespre tardorenc a les llacunes del Delta amb fragments de catifes berbers.

Per tot plegat, podria concloure’s que el viatge creatiu de Vizcarro és circular: de l’aigua al foc, amb el permís del vent, per tornar a la terra. Una terra humida, potser també efímera, de la qual agraeix poder aprendre permanentment “textures i composicions que només es troben passejant per la Ribera”.

L’exposició compta amb obres de tècnica mixta i peces de forja. A més, inclou la projecció d’un vídeo sobre el Delta de l’Ebre realitzat per Santi Valldepérez i s’han previst també activitats didàctiques pensades per als alumnes dels batxillerats artístics dels instituts d’ensenyament d’Amposta.

Crèdits

• Ajuntament d’Amposta
• Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
• Amposta, Pont de la Cultura Catalana