“Ordinacions o Stabliments” de Manel Margalef

Manel Margalef ha fet, en poc temps, una llarga trajectòria. La trajectòria que porta a redescobrir la fragilitat, dins d’un món en brut, a fer esvair l’impacte i la morbidesa amb què es presenta aquest món per encaminar-se vers la diafanitat i la regulació interiors que en són la seva faç amagada.

Presentació

Situacions poètiques d’ordre reestructuren, per un moment, el present.

Manel Margalef ha fet, en poc temps, una llarga trajectòria. La trajectòria que porta a redescobrir la fragilitat, dins d’un món en brut, a fer esvair l’impacte i la morbidesa amb què es presenta aquest món per encaminar-se vers la diafanitat i la regulació interiors que en són la seva faç amagada.

Després d’haver creat amb la pintura un llenguatge penombrós de símbols que feien sorgir acotaments fragmentaris d’indicacions d’ordre, va necessitar implicar-se amb una més sòlida arquitectura de l’obra i en ella es va començar a produir un interessant transvasament de funcions entre pintura i contorns.

Inicià així una entesa de la pintura com a massa d’espai, com a extensions densament impregnades amb vida pròpia que tractaven d’organitzar-se dins l’obra, mentre transferia a la matèria “trobada” amb la qual delimitava, donava forma i fins i tot volum a noves superfícies a la pintura, una forta personalitat pictòrica i sobretot un sentir pictoricista molt definitori per cada obra. Fins a tal punt que, podríem dir, va començar a “dibuixar l’ordre” precisament amb tota una sèrie de materials vells reciclats, que procedeixen dels entorns d’Amposta.

Construir ordre, va fer que fos inevitable haver de donar valor a la reiteració, i enfrontar-se amb els nuclis. L’expressivitat dels contorns múltiples s’oposa a la inexpressivitat del nucli. És una bona metàfora per entendre que en aquest món de missatges subjacents en els que vivim immersos, l’alternativa d’ordre ni pot ser més opaca, imperceptible, potser una amenaça afegida.

Els camps de delimitació, d’establiment d’una imatge, apareixen clars i específics, però en representar un ordre sobre el que no hi ha control, aquestes imatges es desdoblen una i altra vegada, com una reverberació imparable que ens aboca a la fragilitat i la inestabilitat.

Un ordre, a la fi, sobre el que s’hi passa, del que res en queda.

Antigament, a terres ampostines havien regit socialment un conjunt de normes de caràcter públic, una “Ordinacions o stabliments” que sorgiren com a sistema regulador del treball, del bestiar, de les reaccions imprevisibles de la Natura, i també de les lleis de l’oci, i dels comportaments de l’home. Avui, Manel Margalef retroba el mode de pensar del seu “locus” fent parlar, sobre una nova idea d’ordre, borrós i desplaçat, a les matèries industrials de la zona de les quals s’apropia, totes elles rescatades defuncions de transformació i d’emmagatzemament de l’arròs. Es tendeix majorment a fer referències a la Natura per gaudir d’orígens i d’autenticitat. Els modes de fabricació, de transformació de la Natura, també configuren arrels vernacles sobre les quals assentar un llenguatge.

El que no resulta tan freqüent, com succeeix en aquesta exposició, és que els objectes que han estat represos, després d’un llarg circuit d’usos i desusos, retornin al lloc propi convertits en art. Perquè un bon nombre d’artefactes desmantellats que tenen a veure amb l’elaboració de l’arròs retorna precisament amb aquestes obres de Manel Margalef a l’indret industrial on va tenir lloc el seu procés i, per tant, i on un dia en va formar part significativa de la societat. El Molí Arrosser de Cercós a Amposta, ara convertit en Centre Cultural, esdevé sala d’Exposicions. Una bona forma de rememoració, en els temps actuals, és aquesta proposta de desenfocaments d’ordre que ens proposa l’artista guanyador a l’anterior Biennal d’Art de la Ciutat d’Amposta.

Teresa Blanch.

Crèdits

• Ajuntament d’Amposta
• Museu del Montsià
• Escola d’Art i Disseny d’Amposta
• Biennal d’Art Ciutat d’Amposta
• Cambra Arrossera