BIAM 1991. “Premi Biennal d’Art Ciutat d’Amposta 1991”

Presentació

L’enfitament de l’art
Potser no és un títol massa adient ni oportú per encapçalar la presentació d’una biennal, però el moment actual ens ha posat davant un ingerir per ingerir –tots els àmbits culturals i especials-, sempre amb el perill del plastificat, el succedani o el paràsit. Sóc sincera a l’hora d’establir aquesta comparació i penso que els membres del jurat, el públic, la societat en general, s’ha sentit més d’una vegada submergit en la idea. El que va començar en el món de les arts com una eufòria col·lectiva de fer cada vegada més, ha continuat amb el descens imposat per l’economia de mercat i d’avui es tradueix en una mena de parèntesi reflexiu, un estat de calma necessari per valorar exactament el punt on es trobem, un punt on estem implicats tots, que necessita, com ens diria Gloria Picazo, una pauta d’actuació: “potser fer menys, però pensar molt més”.

Si ens fixem en el context apareix ràpidament una qüestió prèvia de selecció –una funció eficaç que també hem fet nostra en la tria d’aquesta Biennal d’Amposta-, ofegats com estem en el paràsit plàstic i literari. Fins ara, en els darreres anys, ho ingeríem/digeríem “tot”, però aquest aire saturat que va permetre construir la paràbola de George Steiner abans de tombar la dècada cap els noranta, ens dixa clara una postura que ha d’adoptar l’individu: “reaprendre a ser humà”, veure en un “context” creatiu que implica una experiència plena dels sentits i assolir el potencial de comprensió/resposta. Potser sí que vivim l’època que Steiner qualifica de l’”epíleg”, on l’obra esdevé una eina utilitzada arbitràriament per introduir-hi al nostre monòleg.

En qualsevol cas estem aquí, davant l’exposició que inicia la segona convocatòria de la Biennal d’Amposta on resta marcada la potencialitat de l’art jove i la necessitat de trobar respostes, tal com ha fet el guanyador, Manel Margalef, amb la seva obra “Síntesi d’un diàleg”, on la base de la reflexió és el trànsit permutatiu, la mobilitat constant de l’ordre, la manca de límits i la necessitat permanent d’explorar el buit com a preexistència de múltiples combinacions. És el sol punt que, des de la seva pròpia potencialitat creativa, ens ajuda a projectar els diferents paràmetres: l’obra com a espai arriba a ser tant important com tots els espais continguts.

Reaprendre a ser humà vol dir un exercici de reflexió a tots els nivells i què millor per nosaltres que tenir referències de plantejaments plàstics exigents, on la necessitat de tenir un “espai” de confrontació per l’art constitueixi un accés immediat als àmbits especialitzats i al públic. En una societat al cim de la buidor és difícil establir òptiques selectives rigoroses diferenciant el fons que genera cada obra: és obvi que la oportunitat, la necessitat d’esborrar la paraula d’ahir (el permanent efímer que ens embolcalla), de construir “espais” espectaculars on s’esborren les fronteres de la honestedat, ens ha llençat a una oferta despullada d’idees on cada u ha procurat desenvolupar al màxim les antenes per triturar fragments, flashos de flashos que arriben més o menys desvirtuats a l’espirit “funcional” de molt artista d’avui.

Glòria Bosch
Juny de 1991

• Ajuntament d’Amposta
• Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
• Diputació de Tarragona
• Museu del Montsià
• Escola d’Art
• Medesa