BIAM 1989. “Premi Biennal d’Art Ciutat d’Amposta 1989”

Presentació

Quan parlem en termes d’art, com en els de felicitat o bellesa, no podem aplicar el concepte de progrés. Sembla evident que un home del neolític tenia la possibilitat de sentir una experiència de felicitat tan intensa com la que pot viure una persona d’avui. També podríem fàcilment posar-nos d’acord que una venus arcaica, o una Madonna del renaixement, o el retrat de Marylin Monroe d’Andy Warhold, per posar un exemple, tenen una qualitat artística, un contingut simbòlic i una capacitat expressiva comparables. No es poden trobar unes diferències de valor com les que, en canvi, sí que afectarien a l’evolució tecnològica i científica. En alguns moments de la història de l’art ha semblat que el succeir dels estils era un fenòmen de superació i perfeccionament, però justament en aquest segle nostre, saturat de producció artística i saturat també d’informació, es pot veure amb més claredat que mai com l’art canvia d’aparença, segons les intencions conceptuals, les circumstàncies i els mitjans tècnics però manté un fons existencial i espiritual persistent, mentre juga amb el trencament i la recomposició de valors relatius que no afecten l’essencial del fet, per molt que n’alteri les formes i fins els conceptes.

Els canvis que a vegades semblen grans salts endavant o endarrere, són només efectes dels diferents punts de vista, prioritaris de motivacions individuals o col·lectives, o també la influència de coneixements i tecnologies aplicades a la creació.

L’abstracció o la figuració, l’expressió subjectiva o el raonament, el realisme o la fantasia, són facetes d’un mateix fenòmen, sempre parcialment inexplicable, al que donem tombs i tombs, intentant desxifrar-lo, però que se’ns escapa sempre, com totes les qüestions transcendents de l’existència.

Després d’un segle en què les possibilitats de creació artística s’han explorat fins a conseqüències extremes, la dècada dels 80 ha estat un temps de revisionismes. Els nous expressionismes, violents, antiacadèmics, irreverents davant les normes estètiques i morals. El que s’ha anomenat trans-vanguarda, refent amb una nova mirada la pintura dels estils històrics. Finalment la revisió del més recent, els moviments neo-conceptuals i neo-minimals.

La pintura com a disciplina ha semblat per un moment esgotada, sense sortides noves, i això ha decantat molts artistes cap a l’escultura que ha renovat profundament el seu llenguatge i ha aconseguit un protagonisme important en els darrers anys. Però les perspectives d’un mitjà d’expressió no s’exhaureixen mai i ja s’insinuen algunes reaccions orientades cap a un reduccionisme geomètric, cap a una valoració del llenguatge del color i el signe, o incorporant alguna de les troballes de la nova escultura, que no en va ha sortit en gran part de les mans de pintors. Els camins de l’art no tenen un començament ni un final, són un intrincat complexe de vies encreuades, un teixit creixent de comunicacions i possibilitats.

La mostra de la Biennal d’Amposta, precisament perquè ha aconseguit el seu objectiu de no ser un fenomen local, proteccionista, ni intranscendent, il·lustra bé la situació complexa, en certa manera caòtica de la pintura. Positivament caòtica, perquè si l’home no es perd, la pintura no es perd, i sempre trobarà una sortida enriquidora. La majoria de les tendències que abans citava hi són presents: l’expressionisme, la incorporació o el collage d’objectes, la poètica dels materials, el primitivisme, la nova geometria o el nou raonament reductiu.

La pintura de Carles Guerra, guanyadora de la Biennal d’Amposta, es troba precisament en aquesta darrera opció. El color es limita a groc i negre de tonalitats uniformes, les formes a figures geomètriques i a una mena de senyal mecànica com la que deixaria el rastre d’una roda. Mínima intervenció del color, el signe i la forma en una de les peces més atrevides, més abocada a la recerca d’espais mentals i expressius no convencionals.

Entre les finalistes i seleccionades trobem també altres camins, el gest espontani, expressiu i valent en les teles impactants i poètiques de Pere Folch. L’univers màgic, la força del color i la imaginació en la incorporació dels objectes en el tríptic de Xavier Plana. La sensible i ben treballada pintura de Marta Tous, inspirada en un tema clàssic de paisatge però tocada amb la llibertat guanyada pels expressionismes. El gran muntatge de Margalef, a mig camí entre la pintura de signes i la instal·lació, aconsegueix una imatge suggerent on equilibra la natura que evoca i l’artifici de l’espai pictòric. El collage d’Andreu Queixalés, una obra de bona factura i dens contingut, ens fa present l’actualitat que des de Dadà ha tingut la imatge del mass-media en les arts plàstiques. Finalment les pintures de Pere Falcó i Joan Goikoetxea responen a uns autors de sòlida trajectòria professional.

Entre les obres seleccionades es troben interessants treballs que completen el recorregut per les diferents propostes actuals de la pintura. Les sòbries i ben treballades pintures de Joan Casals, Marian Marin i Jordi Fernàndez, en la línia de la valoració dels colors, la transparència i la textura al servei d’una imatge poètica. L’atrevida composició i la modernitat de Lluís Vives, amb un tema quotidià tractat amb gran llibertat.

Aquestes obres que cito de memòria, i d’altres que queden injustament oblidades en aquest escrit d’urgència, les trobareu en el present catàleg. Elles us parlaran de les seves intencions i valors, si us acosteu a donar-les conversa.

La selecció d’obres per l’exposició, les mencions i el premi, sempre polèmica i relativa, ha de donar una mirada oberta als camins de la pintura actual, lliure de localismes restrictius i d’ancoraments en el passat o en l’establert, amb la confrontació positiva entre obres molt diverses, entre pintors que comencen amb atreviment i ambició, i d’altres amb una trajectòria professional consolidada. Obres, estils, tècniques i llenguatges diversos. Aquesta era, suposo, una de les finalitats de la Biennal i el resultat no és de cap manera indiferent ni irrellevant. No ho ha de ser tampoc en la sensibilització i l’estímul a la participació cultural activa i actualitzada de les gents i els pobles del Montsià.

Assumpta Rosés
Juliol 1989

• Ajuntament d’Amposta
• Museu del Montsià
• Caixa de Barcelona. Obra Social